Quan una emoció es fa massa gran: acompanyar sense voler solucionar-la de seguida

Hi ha moments en què una emoció sembla ocupar tot l’espai. Un infant que plora i no aconsegueix explicar què li passa, un adolescent que respon amb ràbia davant d’una situació que el supera o una persona adulta que sent que ja no pot més. Pot ser frustració, tristesa, por, impotència o una barreja de diverses emocions.

Quan ens trobem davant d’aquestes situacions, sovint ens surt intervenir de seguida. Volem calmar, explicar, distreure, buscar una solució o fer entendre a l’altra persona que no n’hi ha per tant. Ho fem perquè ens preocupa el seu malestar, perquè volem ajudar-la i, de vegades, també perquè ens costa sostenir aquella intensitat emocional.

Però, i si en aquell moment el que més necessita no és una solució, sinó sentir que algú pot estar al seu costat mentre travessa el que li passa?

Quan el malestar ens incomoda

Les emocions formen part de la nostra experiència quotidiana. Ens informen de com vivim allò que ens passa, ens ajuden a identificar necessitats i influeixen en la manera com ens relacionem i responem a l’entorn.

Tot i això, no sempre sabem què fer quan apareixen amb molta intensitat. Ens agradaria que la tristesa desaparegués, que la ràbia s’aturés, que la por no condicionés les decisions o que la frustració no acabés en una reacció desproporcionada.

Aquesta necessitat de fer desaparèixer el malestar pot portar-nos a actuar massa ràpid. Diem «no passa res», «no ploris», «això no és tan important» o «va, anima’t». També podem intentar raonar, oferir alternatives o donar consells quan l’altra persona encara està immersa en l’emoció.

La intenció acostuma a ser bona, però pot tenir un efecte diferent del que esperàvem. La persona pot sentir que no l’estem entenent, que la seva emoció molesta o que ha de deixar de sentir-se així per poder continuar.

A vegades, sense adonar-nos-en, acabem transmetent que el problema no és només allò que ha passat, sinó també la manera com l’altra persona ho està vivint.

Abans de buscar una solució, cal comprendre què està passant

Quan una emoció és molt intensa, no sempre és fàcil pensar amb claredat, explicar què ens passa o valorar diferents alternatives. Això no és una qüestió de voluntat. En determinats moments, la intensitat emocional dificulta l’accés a aquells recursos que ens permeten reflexionar, comunicar-nos i regular la resposta.

Per això, insistir a parlar, raonar o trobar una solució quan algú està molt desbordat pot no ser gaire útil. Potser necessita temps, una mica de distància, silenci o simplement la presència d’algú que no l’obligui a estar bé immediatament.

Acompanyar comença per observar i intentar comprendre. Què ha passat? Què pot haver significat per a aquella persona? Què està necessitant? Què hi ha darrere d’aquesta reacció?

No sempre trobarem una resposta clara. I no passa res. No es tracta d’interpretar-ho tot ni d’encertar a la primera, sinó d’apropar-nos al que està vivint l’altra persona amb curiositat i sense judicis precipitats.

Una frase senzilla com «veig que això t’ha afectat molt» o «sembla que ara mateix tot plegat et supera» pot obrir un espai de confiança. No resol la situació, però transmet una cosa important: el que sents té un lloc i no has de gestionar-ho tot sol.

Acompanyar també vol dir regular-nos nosaltres

Quan parlem d’acompanyar les emocions dels infants, sovint posem el focus en què hem de dir o quina estratègia podem utilitzar. Però hi ha un aspecte que de vegades oblidem: com estem nosaltres en aquell moment.

És difícil transmetre calma si estem nerviosos, enfadats o desbordats. També ho és escoltar amb atenció quan tenim pressa per acabar amb una situació que ens incomoda.

La nostra pròpia regulació emocional forma part de l’acompanyament. No significa que haguem d’estar sempre tranquils ni que no puguem enfadar-nos o equivocar-nos. Significa poder reconèixer què ens passa, observar com ens afecta la situació i intentar no respondre únicament des de la nostra pròpia reacció.

En la infància, aquest procés és especialment important. Els infants encara estan desenvolupant els recursos necessaris per identificar, comprendre i regular les seves emocions. La presència d’un adult disponible, que ofereix seguretat i ajuda a posar paraules al que passa, pot facilitar aquest aprenentatge. És el que anomenem co-regulació: aprendre a regular-nos també a través de la relació amb els altres.

A mesura que creixem, anem incorporant recursos propis, però això no vol dir que deixem de necessitar els altres. Les persones adultes també necessitem sentir-nos escoltades, compreses i acompanyades en moments de dificultat.

Validar l’emoció no vol dir acceptar qualsevol conducta

Una de les confusions més habituals és pensar que, si validem una emoció, estem justificant tot allò que se’n deriva.

Però sentir ràbia és legítim; fer mal a algú no ho és. Podem comprendre la frustració d’un infant perquè ha de deixar de jugar i, alhora, mantenir el límit. Podem entendre que un adolescent estigui enfadat amb nosaltres sense acceptar insults o faltes de respecte.

L’emoció i la conducta no són el mateix. Acompanyar implica reconèixer el que sent l’altra persona, però també ajudar-la a trobar maneres d’expressar-ho i gestionar-ho que siguin respectuoses amb ella mateixa i amb els altres.

Això requereix trobar un equilibri entre comprensió i fermesa. No es tracta d’eliminar els límits per evitar el malestar, sinó de poder sostenir-los sense deixar de tenir en compte l’emoció que provoquen.

La regulació emocional és un procés, no una resposta immediata

Aprendre a regular les emocions no consisteix a aconseguir que no ens afectin les coses, que no ens enfadem o que sempre siguem capaços de mantenir la calma. Consisteix a anar desenvolupant recursos per reconèixer què ens passa, comprendre-ho i trobar maneres d’afrontar-ho.

Aquest aprenentatge no es produeix d’un dia per l’altre. Necessita experiències, acompanyament i temps. També necessita que puguem equivocar-nos, revisar què ha passat i tornar-ho a intentar.

Quan la intensitat emocional ha disminuït, pot arribar el moment de parlar del que ha passat, identificar què ha desencadenat aquella reacció i pensar quins recursos podrien ajudar en una situació semblant. És aleshores quan podem reflexionar, aprendre i construir alternatives.

No sempre cal fer-ho tot en el mateix moment. De fet, saber esperar també forma part de l’acompanyament.

Potser no necessitem solucionar-ho tot de seguida

Acompanyar una emoció no vol dir tenir sempre la resposta adequada ni saber exactament què necessita l’altra persona. De vegades, vol dir aturar-nos, escoltar, donar espai i acceptar que no podem fer desaparèixer el malestar de manera immediata.

Potser la pregunta no hauria de ser només «què puc fer perquè deixi de sentir-se així?», sinó també «què necessita de mi mentre se sent així?».

Aquest canvi de mirada pot transformar la manera com ens relacionem amb les emocions pròpies i les dels altres. Perquè, abans d’aprendre a gestionar allò que sentim, necessitem poder reconèixer-ho, comprendre-ho i sentir que hi ha algú disposat a acompanyar-nos.

No sempre podem evitar que una emoció ens desbordi. Però sí que podem aprendre a no haver de travessar-la en soledat.