12 anys aprenent a acompanyar: posar límits també és cuidar

Hi ha coses que només s’aprenen quan les vius.

Durant aquests dotze anys, a Petits i Grans hem après moltes coses dels infants, dels adolescents i de les famílies que hem tingut la sort d’acompanyar. També dels professionals que han anat formant part del projecte i que, amb el seu coneixement, experiència i manera de mirar, han contribuït a fer créixer Petits i Grans fins a convertir-lo en el que és avui.

Una de les coses que hem anat aprenent és que acompanyar no significa simplement trobar una resposta.

Significa, abans de res, intentar entendre què està passant.

I això és especialment important quan parlem de límits.

Posar límits no és simplement dir que no

Quan pensem en límits, sovint pensem en normes, prohibicions o en aquell moment en què hem de dir «no». Però un límit és molt més que això.

Els límits ajuden els infants a entendre què poden fer, què no poden fer i què esperem d’ells. Donen estructura, previsibilitat i seguretat. I, al mateix temps, els ajuden progressivament a desenvolupar autonomia i a entendre que viure amb els altres també implica tenir en compte unes normes i uns límits.

Però no sempre és fàcil. Especialment quan l’infant protesta, s’enfada, plora o no l’accepta. És aleshores quan apareixen els dubtes: “Estic sent massa dur?” “Hauria de cedir?” “Ho estic fent bé?” “I si aquest límit provoca encara més conflicte?”

Un límit pot ser ferm sense ser dur

Podem mantenir els límits escoltant alhora l’emoció de l’infant. Validar que alguna cosa els costa, els molesta o els frustra no significa retirar-lo. De la mateixa manera que mantenir-lo no significa ignorar el que senten.

Acompanyar és poder sostenir les dues coses alhora: el que l’infant sent i el que necessita el marc que li estem oferint.

Però quin límit necessita cada infant? No hi ha una única resposta que serveixi per a tothom.

Un límit adequat per a un infant de quatre anys pot no tenir sentit de la mateixa manera per a un nen de deu. I allò que necessita un adolescent pot ser molt diferent del que necessita un infant més petit.

Tenir en compte el moment que està vivint, el seu nivell d’autonomia, les seves capacitats i les circumstàncies concretes, és molt important. 

Per això, abans de preguntar-nos: «Quin límit li haig de posar?» pot ser útil preguntar-nos:

 «Què està passant? Què necessita? I quin és el límit que pot ajudar-lo en aquest moment?»

Perquè posar límits també és comprendre abans d’actuar.

Quan el límit no funciona

I què passa quan hem posat un límit i no funciona?

Aquesta és una de les situacions que més preocupen les famílies. Però potser aquí necessitem revisar què significa exactament que un límit «funcioni».

Un límit no sempre aconsegueix que l’infant deixi de protestar. No sempre evita una rabieta. No sempre fa que accepti immediatament allò que li estem demanant.

I això no vol dir necessàriament que el límit hagi fallat. Els infants poden enfadar-se davant d’un límit adequat. Poden no estar-hi d’acord. Poden necessitar temps per acceptar-lo.

La nostra feina no és evitar totes aquestes emocions, sinó ajudar-los a transitar-les mentre mantenim un marc segur i coherent.

I els adults també necessitem acompanyament. Perquè posar límits no és només una qüestió de tècniques.

També té molt a veure amb nosaltres, amb les nostres pors, amb el cansament, amb la culpa, amb les expectatives que tenim sobre els nostres fills, amb la manera com nosaltres vam aprendre a relacionar-nos amb les normes i els límits…I, moltes vegades, amb la necessitat de trobar un equilibri entre ser ferms i continuar connectats amb els nostres fills.

Per això, acompanyar una família no significa donar-li una llista de normes que ha de seguir. Significa ajudar-la a entendre què està passant i trobar una manera d’actuar que sigui coherent amb els seus valors, la seva realitat i les necessitats dels seus fills.

Després de dotze anys, continuem aprenent

Potser això és el que més defineix la nostra manera d’entendre Petits i Grans.

No busquem fórmules universals. Busquem comprendre.

I ho fem al costat dels infants, dels adolescents, de les famílies i també dels professionals que formen part d’aquest projecte.

Perquè aquests dotze anys ens han ensenyat que abans de preguntar-nos què hem de fer, necessitem entendre què està passant.

També quan posem límits, perquè un límit no és només una norma. Pot ser una manera de donar seguretat, una manera d’ensenyar, una manera d’ajudar a créixer. I, sobretot, una manera d’acompanyar.

12 anys aprenent a acompanyar.

Petits i Grans · Diferents camins, una mateixa mirada.