Acompanyar les emocions: molt més que ensenyar a gestionar-les

A casa veus que el teu fill s’enfada amb facilitat, es frustra quan les coses no surten com esperava i, de vegades, les seves reaccions et costen d’entendre.

I potser també et passa que, en algunes situacions, tu mateix perds la paciència, t’enfades o et costa gestionar el que estàs sentint.

Llavors apareix una expressió que sentim cada vegada més: educació emocional.

Però… què vol dir realment educar emocionalment?

Què entenem per educació emocional?

Quan parlem d’educació emocional, sovint pensem en ensenyar els infants a identificar què senten, posar nom a les emocions o aprendre a gestionar-les.

Però educar emocionalment és molt més que això.

L’educació emocional és un procés que ens ajuda a reconèixer, comprendre, expressar i regular les emocions, tant les pròpies com les dels altres, i a desenvolupar recursos per afrontar les situacions que formen part de la vida quotidiana.

És un aprenentatge progressiu que es construeix a través de les experiències i de les relacions. No és una habilitat que apareix de cop ni una cosa que puguem ensenyar en una única conversa després d’un conflicte.

Per això, quan parlem d’educació emocional, també parlem de competències emocionals.

Segons el model de Rafael Bisquerra, aquestes competències inclouen aspectes com la consciència i la regulació emocional, l’autonomia, la competència social i les habilitats per afrontar les situacions de la vida i afavorir el benestar.

I totes elles es van desenvolupant al llarg de la vida.

En el cas dels infants, això és especialment important: no podem esperar que regulin allò que encara estan aprenent a comprendre.

Educar emocionalment no és evitar les emocions 

Les emocions formen part de la nostra vida i tenen una funció. La ràbia, la tristesa, la por, la frustració o la gelosia no són emocions que hàgim d’eliminar perquè els nostres fills estiguin bé.

El que necessitem és ajudar-los a entendre què els passa i anar construint recursos per afrontar-ho.

Això també implica revisar una idea molt estesa: educar emocionalment no vol dir aconseguir que els infants estiguin sempre tranquils, que no s’enfadin o que siguin capaços d’explicar en tot moment què senten.

Hi haurà moments en què es desbordaran.

Hi haurà emocions que encara no sabran gestionar.

I això també forma part de créixer.

Per tant, potser la pregunta no és tant: «Com faig perquè deixi de sentir això?»

sinó: «Què necessita per poder comprendre i afrontar el que està sentint?»

Aquest canvi de mirada pot transformar molt la manera d’acompanyar.

El paper de l’adult

La família té un paper fonamental en aquest aprenentatge.

Els infants aprenen a través del que els expliquem, però també a través del que veuen en nosaltres. Som models, però no necessitem ser models perfectes.

També ens enfadem, ens frustrem i ens equivoquem.

El que els podem ensenyar és que les emocions es poden reconèixer, expressar, regular i, quan cal, reparar.

Acompanyar una emoció tampoc significa donar la raó a tot ni permetre qualsevol conducta.

Podem comprendre la ràbia d’un infant i, alhora, mantenir un límit. Podem validar el que sent sense validar necessàriament la manera com ho expressa.

Aquesta diferència és important:

Totes les emocions poden ser escoltades. No totes les conductes es poden permetre.

Abans d’actuar, entendre

Quan una emoció apareix amb molta intensitat, és fàcil que la nostra primera preocupació sigui aconseguir que desaparegui.

Que deixi de plorar. Que es calmi. Que no cridi. Que entengui el que li estem dient.

Però abans de buscar una resposta, potser ens podem aturar i preguntar-nos:

Què està passant?

Què hi ha darrere d’aquesta reacció? Què pot estar necessitant? Què és capaç de fer en aquest moment i què encara necessita que l’ajudem a fer?

No sempre trobarem una resposta immediata.

I no sempre caldrà intervenir de seguida.

Perquè entendre també és una manera d’acompanyar.

Educar emocionalment és un procès

L’educació emocional no és una recepta ni un conjunt de tècniques que podem aplicar perquè els nostres fills aprenguin a gestionar-se millor.

És un procés que es construeix en el dia a dia: en els moments fàcils i en els difícils, en les converses, en els conflictes, en les frustracions i també en les petites oportunitats que tenim per mirar què està passant.

I aquest procés no és només dels infants. També ens implica a nosaltres.

Perquè acompanyar emocionalment els nostres fills ens convida, moltes vegades, a revisar com entenem nosaltres les emocions, què ens passa davant de les seves reaccions i quines expectatives tenim sobre com haurien de comportar-se.

Potser per això educar emocionalment no consisteix tant a ensenyar-los a controlar el que senten, sinó a oferir-los un espai segur des d’on poder entendre’s, expressar-se i anar construint els seus propis recursos.

I aquí és on, per a nosaltres, comença realment l’acompanyament.

Referències

Bisquerra Alzina, R. (2000). Educación emocional y bienestar. Praxis.

Bisquerra Alzina, R. (2003). Educación emocional y competencias básicas para la vida. Revista de Investigación Educativa, 21(1), 7–43.

Bisquerra Alzina, R., & Pérez Escoda, N. (2007). Las competencias emocionales. Educación XX1, 10, 61–82.